Article publicat per Joan Ramon Vinaixa al Programa de la Festa Major de Móra d'Ebre de l'any 2008
La importància
històrica que el riu Ebre va tenir per al nostre territori ve confirmada per
l’estol de castells i fortaleses defensives bastides i escampades al llarg del
seu curs.
Com molts altres,
el castell de Móra d’Ebre endinsa les seues arrels en un passat remot i en bona
part desconegut. Des de llavors ençà, aquest edifici emblemàtic ha experimentat
canvis tan substancials que les restes observables a les fotografies antigues
conservades ben poc tenen a veure amb aquella construcció inicial. De fet,
aquestes imatges són més aviat testimoni gràfic de les significatives reformes
realitzades al llarg de les guerres carlistes del s. XIX; obres i esdeveniments
que mereixen una atenció especial per quan els conflictes dinàstics
vuitcentistes posaren fi a la llarga etapa de decadència i degradació física del
castell, canviaren la seua fesomia i en revifaren el seu protagonisme militar.
En iniciar-se el s.
XIX, l’estat de degradació del castell de Móra d’Ebre era, encara, tan evident
que els conflictes armats del primer terç d’aquell segle (la guerra del Francès,
la del Trienni Liberal i bona part de la Primera Guerra
Carlista) solament esmenten com a únic punt significatiu de defensa de la població
el convent franciscà.
Arran de la
destrucció d’aquest convent durant la Primera
Guerra
A la Segona Guerra
A la Tercera Guerra
Carlista, per contra, el castell recobrarà un revifat protagonisme en
convertir-se en un destacat punt militar i haver de resistir les diverses
escomeses de partides carlistes que operaven al territori. Entre els atacs que
van suportar els seus defensors cal esmentar els dels capitostos
carlistes Francesc Vallés (octubre de 1873), Josep Agramunt (a) lo
capellà de Flix (novembre de 1874) o Cuto, de Riba-roja (gener de 1875). En
aquella tercera guerra dinàstica, el castell de Móra d’Ebre esdevindrà el
principal baluard governamental dintre de la comarca mentre que els castells de
Miravet i Flix jugaran un paper similar per a la causa contrària, la carlista.
Un altre aspecte a
destacar, abans apuntat, és el significatiu canvi físic que experimenta el castell
com a conseqüència de les obres de caire militar que s’hi duen a terme al llarg
d’aquell segle. La fesomia actual del castell té molt a veure amb les reformes
que van practicar -tan al perímetre defensiu com al recinte interior- els
carlistes, primer i, posteriorment i de manera especial, un defensor de la
causa liberal -Salvador Algueró.
Els anys 1839-1840,
els carlistes a les ordres de Cabrera bastiren obres de consideració per tal de
recuperar com a reducte defensiu l’àrea del Calvari -on es troba ubicat el
castell. Inicialment, els treballs es
realitzaren sense l’adequada direcció tècnica per la qual cosa les
fortificacions executades aleshores eren extremadament vulnerables davant un
més que previsible atac de l’enemic per quan no reunien la necessària solidesa
defensiva. Posteriorment, Cabrera nomenà com a responsable de les mateixes a un
militar d’origen austríac -A. von
Goeben- que en modificà el sistema defensiu i el millorà tècnicament.
Malauradament, l’ocupació
de Móra d’Ebre pels governamentals a l’abril de 1840 va comportar la destrucció
per voladura de les obres més importants que els carlistes havien bastit fins
aquells moments, tot i els esforços d’alguns particulars del territori (Rafael
de Magriñà...) o de les administracions com la diputació de Tarragona que
desplegaren, contra rellotge, una diligent activitat per tal d’evitar-ho.
L’any 1873, en
plena Tercera Guerra Carlista, el castell torna a recuperar protagonisme
militar gràcies a la decidida actuació del morenc Salvador Algueró (a) el Moro.
Algueró, aleshores comandant militar de Móra d’Ebre i governador del castell,
va dur a terme reformes tant a l’interior com al perímetre defensiu per tal de
refusar les diverses temptatives carlistes d’ocupar la fortalesa.
De fet, bona part
de les restes visibles del castell actual són el resultat de les profundes reformes
practicades per Salvador Algueró; obres que es realitzaren, cal no oblidar-ho,
en ple conflicte armat i que tenien una exclusiva finalitat militar. Els
treballs van començar a les primeries de setembre de 1873 i es van perllongar
fins a les acaballes de juny de 1875. Les despeses es van costejar tan per les
aportacions particulars com per multes i exaccions practicades sobre els
col·laboradors i confidents carlistes. En la reedificació hi van participar,
per torns, els veïns de Móra d’Ebre dels quals solament percebien un salari els
paletes, mentre que la resta treballava a jornal de vila.
Entre 1873 i 1875, el castell recuperà la fesomia pròpia
d’un recinte militar. A la vessant que donava al riu, el tallat natural de la
roca en garantia la seguretat. La part més feble era al costat oposat, és a
dir, el que tocava al nucli de la població; per això les obres de defensa que
es van realitzar aleshores es van centrar en assegurar aquell punt més vulnerable.
Allí hi van construir una rasa o fossat cercat amb dos portes que donaven
entrada a la porta principal composta per una sola volta. Tot pujant al seu
interior, a mà dreta, es trobava una gran plaça on estava situada una bateria
per a defensa del recinte i un departament destinat a hospital. Hi havia,
també, una altra porta defensada per unes bones espitlleres per on s’accedia a
la segona plaça on es trobaven dos grans sales (“cuadras”) -que podien encabir
uns 150 homes de tropa- així com unes cambres destinades als oficials i un forn
de courer pa. Més amunt hi havia un tambor per tal que amb els trets de
fuselleria d’una cinquantena d’homes es poguessin defensar les entrades i un
altre tambor, el de les muralles, d’un gruix de prop de dos metres, on hi eren
situades tres bateries orientades enfront de la població i on es trobava
emplaçat un canó del 15. Mes amunt, encara, hi havia col·locades altres
bateries orientades en totes direccions. Al mig del castell s’aixecava una torre
d’observació i defensa d’uns 60 pams d’alçària.
Els esdeveniments històrics
posteriors i el mateix pas del temps van tornar a castigar la major part de les
obres bastides al llarg d’aquell segle tan conflictiu de tal manera que si no
fos pels testimonis escrits i les imatges conservades seria molt difícil de
precisar la fesomia real que tenia aquesta fortalesa a la segona meitat del s.
XIX.
El mateix pas del
temps ens situa en aquests moments en una etapa dolça de sensibilitat envers el
patrimoni històric que, entre altres aspectes favorables, aposta per la
recuperació i conservació d’un edifici tan emblemàtic per a Móra d’Ebre com és
el seu castell.
Joan R.
Vinaixa Miró
(Benissanet,
juny 2008)