El castell de Móra
El castell de Móra d’Ebre es troba situat a la part alta del nucli antic de la vila, en un indret amb una gran visibilitat sobre l’Ebre i la plana fluvial. És propietat de l’Ajuntament de Móra d’Ebre i està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).
A partir de l’any 714, sota la dominació musulmana, les Terres de l’Ebre depenien de la taifa de Tortosa, i el seu representant al territori era el valí de Siurana, que governava els castells més importants de la dreta de l’Ebre: Ascó, Móra i Miravet. Durant aquesta època, l’Ebre esdevenia gairebé una frontera entre els sarraïns i els francs. El castell formava part de les fortificacions de la línia defensiva musulmana. A partir del 799, Carlemany inicià els primers intents de reconquesta de la zona, però no fou fins a l’any 1153 que el castell de Móra va ser conquerit per l’exèrcit del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Anys abans, cap al 1060, el cavaller Mir Geribert, nét del comte Borrell II, havia fracassat en l’intent de conquerir la fortalesa musulmana i va morir durant l’atac.
Després de la reconquesta, el primer senyor del castell de Móra fou el mateix Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, el qual donà a l’orde del Temple les terres de la dreta de l’Ebre, a excepció del castell de Móra, que es reservà per a ell mateix. Ramon Berenguer IV deixà al castell una imatge de la Mare de Déu i, l’any 1172, les fonts bibliogràfiques documenten l’existència de l’església de la Mare de Déu del Castell de Móra.
El desembre de 1174, el rei Alfons I —fill de Ramon Berenguer IV— donà el castell a Guillem de Castellvell i als seus descendents. Amb el matrimoni d’Alamanda de Castellvell —besneta de Guillem de Castellvell— amb Guillem d’Entença —nebot de la reina Maria d’Aragó i cosí del rei Jaume I—, la propietat del castell passà a mans de la baronia d’Entença, nom amb què es coneixerà al llarg de la història.
Berenguer d’Entença fou el cinquè senyor de la baronia entre 1256 i 1294, i l’heretà amb menys de quinze anys. Es va casar amb Galbors i fou pare de dotze fills. Serví amb coratge tres grans reis: Jaume I el Conqueridor, Pere el Gran i Alfons el Liberal. Durant vint anys mantingué una dura guerra amb els seus veïns, els templers de Miravet i Ascó, als quals havia jurat odi etern. Entre els seus fills destaquen Guillem, primogènit i hereu universal; Saurina, que es va casar amb Roger de Llúria, i Berenguer d’Entença, l’Entença més conegut de la història catalana, perquè defensà, amb Roger de Flor i els almogàvers, la causa de Fadric II de Sicília. Va dominar les terres situades entre Gal·lípoli i Tessalònica, reorganitzà els ducats d’Atenes i Neopàtria d’acord amb els Usatges de Barcelona i imposà el català com a llengua oficial.
D’entre els diferents episodis històrics que ha viscut el castell, existeix documentació sobre el setge que va patir el castell de Móra l’any 1289 per part dels templers de Miravet i els Montcada d’Ascó, així com sobre la posterior venjança de Berenguer d’Entença i el seu exèrcit d’almogàvers. Davant aquest enfrontament, el rei Alfons II va manifestar: «Si el Temple va contra els cristians, tot el món anirà malament; jo no regnaré si tal excés no es castigava».
L’any 1324, els dominis de la baronia d’Entença s’incorporaren al comtat de Prades, que Jaume II creà per al seu fill, l’infant Ramon Berenguer. L’any 1414, Joana de Prades heretà la baronia i, en casar-se amb Joan Folch de Cardona, entroncà, d’aquesta manera, la baronia d’Entença amb el llinatge dels Cardona.
Durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), el castell de Móra es posà de part del rei Joan II, perquè el comte de Cardona i Prades n’era fervent partidari. El castell fou presó de personatges rellevants, com el comte Hug Roger III, el darrer comte del Pallars. Al segle XVI, els ducs de Cardona milloraren el castell construint-hi una casa palau.
A partir de la segona meitat del segle XVII, el matrimoni de Catalina Antònia d’Aragó Folch de Cardona amb Juan Francisco de la Cerda Enríquez de la Ribera féu que la baronia d’Entença passés a propietat de la casa castellana dels Medinaceli a través del primogènit d’aquest matrimoni, Luis Francisco de la Cerda y Aragón, que morí sense descendència l’any 1711. Els següents propietaris de la baronia foren els Fernández de Córdoba, que la mantingueren fins a l’abolició dels senyorius, entre els anys 1837 i 1841, moment en què l’Estat espanyol passà a ser-ne senyor jurisdiccional.
El castell també sofrí les conseqüències de la Guerra dels Segadors i de la Guerra del Francès. Amb l’arribada, l’any 1810, del general Louis-Gabriel Suchet a Móra d’Ebre, la vila es convertí en el quarter general de les tropes franceses. Durant el Trienni Liberal, concretament en la revolta reialista de l’any 1822, Móra d’Ebre fou el centre administratiu i militar dels revoltats, i la Junta Reialista, amb l’objectiu de dotar de municions i armes el seu exèrcit, va instal·lar al castell dues fàbriques de plom i bales.
A les darreries de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), el general Cabrera va fortificar el castell, i aquest adquirí protagonisme com a plaça militar arran de la destrucció, l’any 1837, del convent fortificat de Sant Antoni. El castell es començà a fortificar després de la signatura del Conveni de Bergara, l’agost de 1839. En la fortificació s’aprofitaren els materials del convent franciscà. Les obres van durar set mesos i foren rectificades per August von Goeben —militar austríac especialista en fortificacions—, que, quan arribà a Móra el desembre de 1839, corregí les deficiències dels treballs que s’havien fet.
L’abril de 1840, davant l’amenaça de l’exèrcit governamental, Cabrera abandonà la residència de Móra. «Móra y su castillo son nuestros; hoy a las 11 de la mañana se han apoderado de ellos la división del conde de Belascoain y la de Zurbano sin tirar un tiro por haberlos abandonado la facción». Arran de l’ocupació de Móra d’Ebre, el general Espartero ordenà volar la fortalesa. Malgrat les gestions que es van fer per evitar-ho, el 8 de maig el castell de Móra va ser volat.
A mitjan segle XIX, l’historiador Madoz descrivia que el castell «havia estat edificat pels carlins sobre els fonaments d’un altre més antic dels àrabs i que durant la carlinada s’hi havien fet reparacions perquè era lloc de defensa de les barques del riu, però ara oferia un aspecte abandonat i maltractat».
L’any 1873, durant la Tercera Guerra Carlina, l’alcalde i comandant militar de Móra d’Ebre, Salvador Algueró, va reconstruir novament el castell per poder fer front a un nou atac dels carlins. Una crònica de l’època descriu que «amb els recursos de què disposen els carlins els serà impossible apoderar-se d’una fortalesa convertida en inexpugnable pels amplis fossats que s’han fet al seu voltant i pels dobles murs que s’han aixecat en els punts més febles».
L’any 1875, al castell s’hi instal·là una caserna de la Guàrdia Civil. Finalment, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), fou novament fortificat i esdevingué centre de comandament i d’intendència, fet que provocà la seva ruïna total. Una acta de l’Ajuntament de Móra, del 31 de desembre de 1939, informa: «el castell, habitat per a caserna de la Guàrdia Civil [...] esfondrament total de totes les dependències oficials i habitatges de guàrdies...».
Descripció del castell
El fet d’emplaçar-se dins la zona urbana de Móra d’Ebre ha provocat tant la subtracció de material constructiu —carreus i altres materials— per a l’edificació de les cases del poble, com la reconstrucció, el setge i la destrucció de les seves estructures en cadascuna de les guerres de què ha estat testimoni. Aquestes circumstàncies han afavorit l’acumulació de gran quantitat de runes i d’afegits que soterren i desfiguren l’aspecte original del conjunt.
Del castell en romanen avui les muralles exteriors i dues torres escapçades. És situat sobre una timba que domina alhora el riu i la població. Les muralles exteriors tenen un perímetre molt irregular, d’uns 350 metres. Per la banda del riu devia ser inexpugnable, i també era difícil de prendre pel sud-oest, on acaba el poble en el vessant d’un turó. Només per la banda de ponent, on hi ha el Calvari, l’elevació del terreny permet atacar la fortificació. Però és just en aquest punt feble on s’alçaven les dues torres circulars, a l’un i a l’altre extrem del pany de muralla.
A l’interior del perímetre emmurallat poden diferenciar-se dues àrees: la zona nord, que correspon a l’antic recinte emmurallat d’origen medieval, i la zona sud, anomenada albacar, resultat de l’ampliació de la fortalesa. En aquesta àrea s’hi ha localitzat una important necròpolis del segle XVII.
Setges, ocupacions i rehabilitacions
1060 — Atac del cavaller Mir Geribert
1153 — Conquesta de Ramon Berenguer IV
1289 — Setge dels templers i els Montcada
1462-1472 — Guerra Civil Catalana i empresonament del comte Hug Roger del Pallars
Segle XVI — Rehabilitacions dels ducs de Cardona
1640-1652 — Guerra dels Segadors
1808-1814 — Guerra del Francès
1839-1840 — Ocupació i restauració per part del general Cabrera
1840 — Voladura del castell per ordre del general Espartero
1873 — Reconstrucció de Salvador Algueró, «el Moro»
1873 — Setge de les tropes carlistes del general Vallès
1874 — Nova escaramussa carlista
1875 — Establiment d’una caserna de la Guàrdia Civil
1938 — Batalla de l’Ebre
1985 — Primers treballs de recuperació de l’associació Amics del Castell
2004 — Treballs de consolidació i recuperació per part de l’Ajuntament de Móra d’Ebre
2005 — Primera campanya d’excavació promoguda pels Amics del Castell i dirigida per Pere Rams i Josep Maria Pérez
2006 — Segona campanya d’excavació
2007 — Reconstrucció i inauguració de la Torre Fusellera
2009 — Integració al COMEBE com a espai històric de la Batalla de l’Ebre
2009 — Adequació i museïtzació de la cisterna del castell
Bibliografia
Cot i Miró, Artur. Del Castell de Móra. Móra d’Ebre: El Castell de Móra, 1994.
Romero Tallafigo, M.; Palet Plaja, M. T. Les nostres arrels. Documents de la baronia d’Entença. Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant: Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, 1991.
Vinaixa i Miró, Joan-Ramon. Set anys de guerra civil (Ribera d’Ebre, 1833-1840). Ribera d’Ebre: Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, 2006.
La Riuada, núm. 29, 2005.